Un liberal internacionalista
 

El 1958 Ramon Trias Fargas va ingressar a la Internacional liberal de la mà de Salvador de Madariaga. Allà va conèixer, al congrés de Múnic de la IL el 1969, a Gaston Thorn, polític liberal - demòcrata luxemburgués que es convertiria en un dels seus principals valedors a escala internacional. Trias Fargas li retornaria el favor fent a Thorn protagonista del primer míting polític a Barcelona fet per un polític estranger després de la guerra, el febrer de 1976.
 
Ramon Trias Fargas va ser vicepresident de la Internacional Liberal entre 1984 i 1989. També en aquella època va ser membre de la Comissió Trilateral, una sèrie de reunions de personalitats liberals de l'empresa i el periodisme de Estats Units, Europa i el Japó.

Una democràcia havia de basar-se en l'imperi de la llei i el diàleg amb els altres. Creia que un dels trets que frenaven la extensió del pensament lliberal a Espanya era la inexistència d'organitzacions del tercer sector que fessin de pont entre l'Estat i els ciutadans. Es per això que valoraba com a molt positiva l'existència de Fundacions i Serveis d'Estudis.
 
La seva tasca a la Internacional Liberal el va portar a formar part del seu comitè executiu com a membre del grup Llibertat i Democràcia, que havia creat el 1972. Aquest grup seria el nucli del que més endavant es transformaria en Esquerra Democràtica de Catalunya.
 
El seu era un liberalisme molt britànic i de fet el pensament de Trias Fargas va estar sempre vinculat a una certa “ètica protestant” anglosaxona que posava èmfasi en el treball individual i el reconeixement del mèrit. Això el convertia en un liberal en tots els sentits, no només en l'econòmic.
 
Cal afegir que per a ell el liberalisme no es composava d'afirmacions doctrinals incontestables. Es per això que tampoc estava d'acord amb la gent més de dretes. Manuel Vicent el va definir com un home d'idees conservadores en l'aspecte material però progressistes en l'espiritual.
 
Va ser l'únic polític de la oposició democràtica al franquisme que es declarava obertament anticomunista. Per una part ho era per la seva desconfiança tradicionalista en l'Estat, per l'altra perquè criticava el comunistes per situar la felicitat de les persones en les generacions futures i no en el present.
 
Per altra part el seu pensament era profundament nacionalista. El seu liberalisme es basava en l’individu però no oblidava que calia definir de que es parlava en parlar de l’individu, que calia tenir una clara llista de prioritats. En un país com Espanya, que des de sempre havia viscut entre governs reaccionaris i lluites fraticides, va ser un dels pioners a emfasitzar el respecte a les idees de l’altri com a clau indispensable del debat polític.