Fundaci� Ramon Trias Fargas

Josep Benet guanya l'XIè premi d'assaig de la Fundació Ramon Trias Fargas

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 13 Nov 2007 00:11:00 GMT

El veredicte del jurat (composat per Marta Alòs, Jaume Ciurana, Joaquim Colominas, Isidor Cònsul, Narcís Oliveres, Josep Pera, Vicenç Villatoro i Antoni Vives) ha estat llegit per Vicenç Villatoro, president de la Fundació, acompanyat d'Antoni Vives i Xavier Folch del Grup 62 que s'encarregarà de la publicació d'aquestes memòries.

En aquestes memòries, amb un estil precís, meditada passió i una sinceritat crua, Josep Benet ha realitzat un exercici d'introspecció poc freqüent en la tradició autobiogràfica catalana. Mostrant les claus de la seva personalitat -una família escindida, una religiositat fonda, una educació complexa, una clara consciència de classe, una consciència dramàtica de l'esquinçament del somni republicà- Benet s'ha endinsat en els seus orígens i així ha pogut explicar amb claredat perquè és l'home que ha estat.

Presentació a Barcelona BCN_LDN 2020

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 09 Nov 2007 00:11:00 GMT

Varen participar en aquest acte Joost Beunderman, per part de Demos, Vicent Guallart, director de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya i el Regidor a l'Ajuntament de Barcelona Antoni Vives.

Per a més informació sobre aquest quadern de pensament visiteu l'apartat de publicacions del nostre web.

Presentació del nou llibre d'Antoni Vives

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 30 Oct 2007 00:10:00 GMT

La presentació va comptar amb la participació de dos convidats d'excepció el sociòleg Salvador Cardús, que va glosar la llarga trajectoria d'amistat que l'uneix amb l'autor del llibre des de fa més d'una dècada, i d'Artur Mas, secretari general de CDC, que va destacar els valors humans i polítics d'Antoni Vives des de totes les esferes d'activitat en que ha participat, ja sigui l'empresa privada, el govern i la política, com a vice-secretari general de Convergència, director de la Fundació Ramon Trias Fargas i ara com a regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona.

El llibre, publicat per l'editorial Pòrtic representada per Isidor Cònsul, és una reflexió en forma de carta adreçada als fills on es destaca la necessitat que hi hagi persones que destinin les seves idees i capacitats al servei dels demés en forma d'una acció política determinada. Valors com els de lideratge, coratge i honestedat es desgranen en les planes d'aquest llibre, "curt però intens" com va ser destacat en el transcurs de l'acte.

LISMI 25 anys Llei Trias Fargas

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 03 Oct 2007 00:10:00 GMT

Després de la dictadura franquista i en plena transició política, l�impuls de la LISMI responia a la voluntat de moltes persones, famílies i del moviment associatiu de promoure la plena integració social de les persones amb discapacitat. I també responia al compromís de CiU amb l�impuls d�unes polítiques socials de promoció de la igualtat d�oportunitats.

Des de Convergència i la Fundació Trias Fargas, volem commemorar aquest 25è aniversari amb un acte que celebrarem el dilluns 22 d�octubre, partir de tres quarts de 7 de la tarda, a la seu de l�ONCE a Catalunya. Us adjuntem un tríptic amb tota la informació de l�acte.

Volem que aquest acte sigui un reconeixement a totes les persones, famílies i associacions que han lluitat i lluiten per les persones amb discapacitat, i també, a la dedicació de Ramon Trias Fargas. Per tot això, especialment, comptem amb la vostra participació.

Programa de la jornada

18.40 Acollida dels assistents

19.00 Presentació de la jornada
Josep Lluís Cleries, secretari de Política Social i Família de CDC
Vicenç Villatoro, president de la Fundació Ramon Trias Fargas

19.15 La LISMI. Visió històrica i reptes de futur
Presenta: Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés
Teresa Palahí, delegada territorial ONCE Catalunya
Salvador Curcoll, president de la Federació APPS
Maria José Vázquez, presidenta de la Federació ECOM

20.00 Ponència a càrrec d'Adolf D. Ratzka, fundador i director de l'Independent Living Institute de Suècia

20.30 Cloenda
Montserrat Trueta, presidenta de la Fundació Catalana per a la Síndrome de Down
Artur Mas, secretari general de CDC

21.00 Refrigeri

Presentació a Girona d'El Silenci de les Campanes

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 21 Sep 2007 00:09:00 GMT

L'acte de presentació va comptar amb la presentació de l'autor a càrrec d'Antoni Vives, director de la Fundació Ramon Trias Fargas. El Silenci de les Campanes publicat per l'editorial Proa és un llibre que parla sobre la persecució religiosa durant la guerra civil. En ell s'analitza, des d'una perspectiva històrica, com els diversos episodis de violència i iconoclàstia religiosa de la guerra civil estaven relacionats amb esdeveniments antireligiosos precedents que van però materialitzar-se durant el conflicte bèlic. Un públic nombrós, entre el qual es trobava el Bisbe de Girona Mons. Carles Soler i Perdigó, va seguir amb interès aquest acte organitzat per la Fundació Ramon Trias Fargas a Girona.

Presentació a Londres del quadern BCN_LDN 2020

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 20 Jul 2007 00:07:00 GMT

Londres i Barcelona s'han caracteritzat per esdevenir models de referència en les maneres de fer ciutat més exitoses dels darrers quinze anys. Milions de persones visiten les dues ciutats al llarg de l'any sovint només pel fet de poder dir que hi han estat. L'èxit però no és etern i a l'actualitat les dues ciutats senten la necessitat de reinventar-se a si mateixes per tal de tirar endavant nous projectes.

Londres organitzarà l'any 2012 uns nous Jocs Olímpics i s'erigeix ja segons un article de New York Magazine com la capital del segle XXI, passant per davant de Nova York que ha estat la capital del segle XX, com ho va ser París del segle XIX. Barcelona, després de l'èxit de 1992 i un escàs ressó del Fòrum Universal de les Cultures de 2004, sembla condemnada a esdevenir un punt d'atracció turística mundial però no aconsegueix proposar noves maneres de reinventar-se en el futur.

Antoni Vives ha explicat com la construcció de la Barcelona moderna va ser producte d'una idea, l'Eixample, d'una identitat nacional, la catalana, i l'aposta d'una classe industrial que va contribuir a fer de la ciutat un punt de refèrencia internacional. L'any 1992 aquesta combinació d'idees (els Jocs Olímpics), la identitat catalana reconfigurada despres del franquisme i el financament necessari van permetre tornar situar Barcelona en el món. La combinació d'aquests elements no ha tingut cap contrapartida en la celebració del Fòrum de les Cultures.

Peter Bishop, director de Design for London, l'organisme encarregat de desenvolupar a l'Ajuntament de Londres projectes urbanístics, va mostrar l'interès de l'alcalde d'aquesta ciutat per construir uns espais públics de qualitat, i la inspiració que troben en Barcelona per la missió que tenen encomanada. Londres, com Barcelona, es troba en un moment de redefinició del seu espai públic, del seu model de fer ciutat, i l'organització d'uns Jocs Olímpics és una molt bona oportunitat per a redibuixar el perfil urbà de la ciutat.

La definicio del que entenem per espai públic va centrar gran part del debat posterior, especialment en un època marcada per la globalització, la immigració de masses i la competitivitat econòmica. Dissenyar unes ciutats atractives per a la inversió estrangera, la creativitat i la innovació, no ha de ser incompatible amb la millora de la qualitat de vida de la seva gent. Aquest és el repte que tenen plantejades les ciutats en el futur segons aquest estudi.

El mapa polític després de les municipals

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 21 Jun 2007 00:06:00 GMT

L'escriptor Antoni Puigverd i el sociòleg Salvador Cardús van coincidir a diagnosticar la necessitat d'un canvi en el fons i en les formes de la política catalana tal i com il·lustren els resultats electorals marcats per una elevada abstenció. Jordi Argelaguet es va encarregar de destacar aquest fet en un presentació dels resultats electorals tant en clau nacional com en clau local a municipis com Barcelona i Sabadell.

L'aparent tranquil·litat de la societat i la política catalanes que emana de l'elevada abstenció és, segons aquests experts, la calma que precedeix la tempesta. Altres elements que auguren temporal són l'augment de vots en blanc i l'emergència de formacions polítiques a un extrem i altre de l'espectre polític i ideològic com són les CUP i Plataforma per Catalunya. La manca de lideratge que viu el país, enmig d'una manifesta insatisfacció col·lectiva, va marcar el to de les diferents reflexions.

Proximitat coherència i treball, claus de l�èxit municipal

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 12 Jun 2007 00:06:00 GMT

L�acte va tenir lloc a l�auditori de la Fundació Antoni Tàpies, ple de gom a gom, i al llarg de les seves intervencions, els quatre líders locals van defensar com a bases per a l�èxit i el reconeixement electoral: el treball, la coherència la seriositat i, sobretot, la proximitat.

Els ponents, a més, van reivindicar les polítiques de progrés dutes a terme per CiU a Madrid, a Catalunya o als respectius municipis com un actiu que cal explicar més, i van posar l�èmfasi en els valors i les actituds que han intentat transmetre des de la seva tasca política local.

La devaluació de la marca tripartit o la necessitat de trobar solucions al distanciament entre els ciutadans i la política, també van ser motiu de reflexió.

Villatoro, que va moderar l�acte, va voler destacar la rellevància de l�acte afirmant que la foto que oferia aquella taula rodona, seria recordada en un futur.

Llibre i dinar homenatge a Max Cahner

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 26 Apr 2007 00:04:00 GMT

Paul Preston presenta el seu llibre amb motiu de la diada de Sant Jordi

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 19 Apr 2007 00:04:00 GMT

Preston té previstes altres activitats durant la seva estada a Catalunya. Així el divendres, 19 d�abril, a les 19h, conversarà amb Vicenç Villatoro, a la Biblioteca Jaume Fuster (Plaça Lesseps, 20-22), dins del cicle �El valor de la paraula�.

Pel que fa al dia de Sant Jordi, Paul Preston té prevista una intensa jornada, ja que signarà el seu llibre en diversos punts de la ciutat. L�agenda prevista és:
· A les 12 a la llibreria Alibri (Rambla Catalunya/Gran Via).
· A les 13h a La Central (Rambla Catalunya, entre Mallorca i Provença).
· A les 16h a Catalonia (Passeig de Gràcia, entre Ronda Sant Pere i Casp)
·A les 17h a Laie (Passeig de Gràcia, entre Casp i Gran Via)
· A les 18h a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia 62)
· A les 19h a Proa Espais (Rambla Catalunya 104, entre Rosselló i Provença)

Barcelona Urban Futures

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 10 Nov 2006 00:11:00 GMT

Joan-Anton Sánchez de Juan

El futur urbà de Barcelona és un debat obert. Les èpoques de transformacions urbanístiques modèliques i d�èxits organitzatius com el dels Jocs Olímpics de 1992, han deixat pas a un període de desorientació sobre el model de desenvolupament de la ciutat. El resultat més que qüestionable del Fòrum de les Cultures, episodis com l�esfondrament del túnel del Carmel o processos de reforma urbanística de barris sencers amb procediments gens transparents i poc participatius, són el símptoma d�una crisi més profunda en les maneres de fer ciutat. Barcelona necessita repensar el seu futur.

Barcelona té davant seu el repte d�aconseguir projectar-se al món amb un model de ciutat propi i compartit. Com serà Barcelona el 2020? Tindrem resoltes totes les necessitats en infraestructures? Continuarem essent un punt de referència urbana a nivell mundial? Serà compatible el nivell de vida de la població amb la qualitat de l�espai públic? Serem capaços de convertir Barcelona en un referent internacional en la societat del coneixement? Aquestes i moltes altres preguntes no tenen una resposta unívoca, sinó que requereixen espais de reflexió a diversos nivells i amb continguts específics per a les múltiples realitats que composen el calidoscopi urbà i ciutadà barceloní.

Els eixos d�quests espais de reflexió s�articularan al voltant de tres escenaris de futur alternatius, que actuaran com a reflexos de diferents models de ciutat que accentuats de diversa manera, ja els podem trobar en el present. El 2020, Barcelona, s�assemblarà a una metròpoli provincial? Una mena de ciutat balneari tancada sobre si mateixa. O serà una franquícia urbana global on el glamour d�aparador de la ciutat contrasta fortament amb la pressió immobiliària i els dèficits de serveis per a una gran part de la població. Pot Barcelona, en canvi, esdevenir una ciutat creativa mitjançant una aposta clara per competir internacionalment en coneixement i innovació.

Metròpoli provincial, franquícia global, ciutat creativa, aquest debat no esgota els escenaris possibles, però certament ajuda a repensar i reflexionar de manera innovadora cap a on estem anant. Barcelona no es pot permetre el luxe d�obrir-se al món sense mantenir un model propi de desenvolupament. Barcelona, com a capital de Catalunya, és massa important per a què els fluxos financers internacionals, les migracions transcontinentals, o altres tendències del món contemporani, sovint no desitjades, determinin negativament el seu futur sense intentar posar-hi remei.

1 de novembre, eleccions! Per Joan-Anton Sánchez

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 13 Oct 2006 00:10:00 GMT

La posada en escena de l�acte de signatura de l�acord tripartit va ser preparat per il·lustrar un nou estil de governar Catalunya basat en l�entesa entre diferents forces polítiques que inauguraria, segons els seus artífexs, una nova era de progrés i benestar per al conjunt de la societat catalana. L�èmfasi en les polítiques socials era significatiu de l�eix (esquerra-dreta) sobre el que es volia fer pivotar tota l�obra de govern i el nus identitari que relligava les tres forces que signaren l�acord: PSC, ERC i ICV. Per primera vegada en vint-i-tres anys CiU quedava fora del govern de Catalunya i encarava un període de renovació i, com s�ha vist, d�enfortiment del projecte.

A la pràctica, lluny d�inaugurar una cultura de govern de coalició al nostre país, les divergències entre les forces polítiques al capdavant dels departaments de la Generalitat, han acabat per dinamitar un acord de govern artificial que feia president de Catalunya el candidat d�un partit no nacionalista. Durant vint-i-tres anys (si abans eren un llast, ara són un actiu), els governs de CiU van situar al centre polític de la seva acció la persona, els individus per sobre de la doctrina ideològica. El seu no era un eix social que distingia entre esquerra i dreta, sinó un eix que posava Catalunya i el benestar dels seus ciutadans primer; defugint confrontacions inútils, basades en teories que no han passat el test de la història, i garantint el progrés del país i de les seves institucions.

Convergència i Unió ha tingut temps, en aquests tres anys, de renovar-se com a força política majoritària centrada en un compromís liberal i social alhora, i proposar al conjunt de la ciutadania un projecte nacionalista modern i cohesionador. El nostre candidat, Artur Mas, representa a hores d�ara el valor més sòlid de la nova fornada de polítics catalans, i l�únic plenament capacitat per liderar el projecte que haurà de conduir-nos en l�assoliment de majors quotes de llibertat política, progrés econòmic i justícia social en els propers anys, tal i com ho avala el seu paper en l�aprovació del nou Estatut de Catalunya.

L�experiència del govern progressista i catalanista que propugnava el tripartit no superarà els mil dies de govern, no arribarà als tres anys de vida, i a la vista dels fets la seva obra de govern quedarà reduïda a un anecdotari de desencontres per oblidar. El repte que des de CiU tenim plantejat ara és doble, primer, guanyar per vuitena vegada consecutiva les eleccions al Parlament de Catalunya i, segon, ser capaços de projectar la força aglutinadora que ens ha permès renovar-nos com a formació política, en la forma d�un bon govern que situï Catalunya al món.

Qui ha estat Pasqual Maragall? per Antoni Vives

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Sat, 01 Jul 2006 00:07:00 GMT

Del final dels anys cinquanta fins a l'elaboració del Pla General metropolità i el Pla 2000, molt a prop dels anys vuitanta del segle passat, Barcelona es dota d'un conjunt de visions i de planificacions operatives que configuren la ciutat tal com la coneixem avui. Són visions, planificacions, idees, objectius nascuts sota l'impuls de l'alcalde Porcioles, matisats pels moviments veïnals del moment, però finalment implantats precisament en temps de l'alcaldia de Maragall. Cal no oblidar que fins i tot la idea d'un gran esdeveniment a Barcelona té el precedent immediat de l'aposta per la gran exposició que havia de tenir lloc l'any 1982 i que, entre d'altres iniciatives, justifica l'obertura del carrer de Tarragona i la seva connexió amb el carrer de Numància, on havia de ser l'avinguda de les Exposicions. Els Jocs van ser-ne la derivada fonamental, sota el lideratge de Narcís Serra i el de Joan Antoni Samaranch. Maragall hi era, però sempre seguint-ho com a membre d'un equip d'alts funcionaris i de membres de l'alta societat barcelonina que creien de debò que era possible fer que la ciutat tirés endavant una gran part dels plans ideats en temps de Porcioles.

Quan Maragall accedeix a l'Ajuntament, la feina que resta és implantar l'operació ideada per altres persones. Dit d'una altra manera, Maragall no excel·leix en capacitat de generar visions, Maragall no coneix en profunditat què i qui és el poble, perquè mai no n'ha format part ni socialment, ni laboralment, ni culturalment, ni per curiositat intel·lectual. Maragall, contra el que aquests dies s'afirma adotzenadament, no té res d'animal polític, i sí, en canvi, molt d'animal d'estructura de poder. Maragall és la quinta essència del mandarinat barceloní. La seva gestió a l'Ajuntament és vàlida mentre els plans d'acció amb què compta són potents. Quan s'esgoten, i com a bon tècnic que és ell ho sap de seguida, necessita un nou aparell per tirar endavant una visió, però xoca amb el partit i abandona el vaixell. Abandona la política en el moment en què més necessita la política. Abandona la política quan ha de pensar més políticament, quan ha de triar camins, quan ha de liderar cap a nous àmbits, quan ha de conformar equips nous que ell ha de liderar.

Després ve Roma. És curiós perquè mai no se n'ha parlat prou del que aquest stage-fugida significa i té de premonitori. L'estada de Maragall a Roma ha estat convertida en una mena de llegenda, i fins i tot ell en parla amb ulls malenconiosos. A Roma somia a ser president: "la gent em venia a veure..." deia l'altre dia a Mònica Terribas en una entrevista que el retrata definitivament com a no polític. Però el retorn esdevé un desengany i, en no guanyar les eleccions de 1999, es troba havent de fer el que no sap fer: liderar un grup humà per generar un projecte vàlid per a les eleccions del 2003. Montilla i Puigcercós li salven els mobles (potser contra la seva voluntat més íntima?). Ara no solament haurà de liderar un grup de persones, sinó que ho haurà de fer en condicions més que precàries: com donar visió a una colla que no comparteix cap visió que no sigui la d'ocupar el poder? El valor afegit que havia d'aportar el president Maragall, el de la cohesió per la seva suposada capacitat de generar visions compartides, senzillament no hi és, perquè no en sap, perquè Maragall ha estat un dels grans prestidigitadors de la política catalana dels darrers quaranta anys, afavorit per un cognom, per una posició social més que privilegiada i per un entorn acadèmic, econòmic i professional excel·lents. Val a dir que, com a mínim ell, va comptar amb tot això. El que ara aportarà Montilla a la societat catalana és un aparell tancat i sense cap de les visions amb què va comptar Maragall.

A punt per l�Estatut, per Antoni Vives

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 22 Mar 2006 00:03:00 GMT

En primer lloc és clar que el catalanisme polític ha aconseguit forçar el marc legislatiu bàsic de l�Estat per la via de la negociació, cosa que mai no havia passat en situació de normalitat constitucional a Espanya. Els nacionalistes hem sabut forçar aquest marc per replantejar algunes qüestions fins ara del tot intocables per a l�entramat jurídico-polític i administratiu espanyol. Des d�aquest punt de vista l�Estatut marca una fita històrica a Espanya, donat que el que des de Madrid és titllat de perifèria ha tocat i canviat una part del cor de l�arquitectura de l�Estat.

En segon lloc el nacionalisme ha aprofundit en el procés d�assoliment gradual dels objectius nacionals plantejats. Podem parlar d�un procés mòbil per a objectius mòbils. O dit d�una altra manera, el que veritablement cerquem és el de no aturar-nos mai. Des d�aquest punt de vista el nacionalisme no té frontera a la vista perquè els processos històrics són exactament això, històrics, i com a tal no tenen límit temporal. El catalanisme ha de saber gestionar adequadament la força pròpia, la fora amb la que veritablement compta, respecte de la força de l�adversari, normalment superior i amb capacitat de tombar la major part de les nostres iniciatives. Més enllà de la recerca desesperada dels moments èpics, el que cal és anar a la recerca d�oportunitats que ens facin avançar. Aquesta és la segona lliçó bàsica.

Tercer: si Espanya tingués una intel·ligència política i emocional superior, ja fa temps que hauria incorporat el nacionalisme com a part necessària del seu ser íntim. Els espanyols podrien anar pel món explicant que els nacionalismes majoritaris contribueixen de manera decisiva a assegurar l�estat de dret. En comptes d�això el nacionalisme és considerat com una mena de patologia comunitària que ho fa trontollar tot. És aquesta aproximació a la realitat plurinacional d�Espanya el que la fa trontollar, i el que a molts ens fa pensar en la seva molt difícil viabilitat. L�Estatut hauria de fer de frontissa entre dues situacions històriques diferents. Ja veurem què ens diuen els temps que han de venir.

Salt de cavall, per Vicenç Villatoro

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 17 Jan 2006 00:01:00 GMT

El procés ha estat curiós. Com que l�article era equivocat, era perquè Iu Forn era un mal periodista. I si un mal periodista treballava al diari AVUI, és perquè el diari AVUI és un mal diari. I si el diari AVUI és un mal diari, és perquè està escrit en català i participa per tant en la bateria ideològica del nacionalisme català. Perquè ja se sap que escriure o parlar català és el resultat de ser nacionalista català, mentre que escriure i parlar en castellà és un fet normal, neutre i sense connotacions ideològiques. I si el país permet que existeixi un diari com l�AVUI, és perquè tot ell està malalt de nacionalisme o de por al nacionalisme o de renúncia i retrocés davant del nacionalisme.

És obvi que aquesta mena de salt del cavall ideològic que permet convertir un article errat en la prova d�una malaltia col·lectiva no és una cadena de raonament legítim. Però alguns mitjans l�han seguida, aturant-se al final o aturant-se en algunes de les estacions mitjanes. Però s�aturi on s�aturi aquesta cadena perversa, serveix per enrarir el clima general i per erosionar totes les estacions on s�atura: la persona de l�Iu Forn, el diari Avui, el català, el nacionalisme, el mateix país. En nom de posicionament ideològics, d�interessos empresarials, d�una sobtada vocació per fer d�advocats d�un estament militar que no necessita advocats d�aquesta mena, diversos mitjans han empastifat a partir d�un article tot de coses que no s�ho mereixen. Tot és discutible. L�article, per descomptat. I tota la resta també, però no per aquest camí.

El país, els periodistes, els mitjans, el Col·legí de Periodistes, han de denunciar aquest salt de cavall il·legítim. No crec que la via sigui defensar l�article inicial, que repeteixo que em sembla errat. Pe`ro una cosa és que un article estigui malament i una altra que un país estigui malalt. Tampoc faria servir, tot i que pugui ser cert, que respecte als errors d�aquest article s�ha aplicat un criteri condemnatori que no s�ha aplicat proporcionalment a molts altres articles ofensius, mentiders i provocadors que s�han escrit en els últims mesos. Em sembla que la millor manera de defensar-se es reconeixent els errors, però impedint que s�aprofitin per fer generalitzacions inadequades i desproporcionades.

La immigració i els discursos

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 12 Sep 2005 00:09:00 GMT

Josep Pera

Els discursos polítics i públics sobre la immigració són un element clau en la gestió de la realitat multicultural que és avui Catalunya. A més, si reconeixem que ens movem encara enmig d�una certa desorientació general (donada per la immaduresa del debat al voltant d�aquests temes, però també per l�ús abusiu i impropi dels conceptes que ens poden ajudar a entendre i gestionar aquesta realitat), és evident que el risc de caure en determinats populismes hi és latent. Cal estar doncs atents, sobretot des de la política, a combatre-ho tant des de l�acció com des dels discursos, perquè amb aquests els partits estan legitimant o no els comportaments ciutadans.

És clar que la ciutadania té dificultats per assumir el canvi que s�està produïnt en els seus barris amb l�arribada d�immigrants. Les zones de contacte entre ciutadans i immigrants produeixen estereotips i prejudicis dificils de racionalitzar, però cal evitar el perill de legitimar determinats estereotips i fomentar la divisió social. És necessari, en el terreny dels discursos sobre la immigració, recuperar la política com a pedagogia, com a responsabilitat.

En el terreny del discurs polític, però, hi ha un altre parany al qual cal estar igualment atent i al què cal donar resposta des del catalanisme polític: és el que intenta fer antitètics o excloents immigració i autogovern; les necessitats de la immigració i les de l�autogovern. Justament hauria de ser al contrari: tant les demandes de reconeixement que immigració i autogovern formulen a l�Estat, com la situació de desavantatge amb què es troben uns i altres respecte a aquest Estat configuren un espai d�intersecció on un discurs polític compartit i vinculant és possible.

Cal doncs, des d�una perspectiva catalana, definir una cultura pública comuna entre autòctons i immigrants que es fonamenti en criteris democràtics de justícia com la igualtat, el pluralisme, el civisme, la imparcialitat, i que sota aquests principis rectors possibiliti un projecte majoritàriament compartit.

Els arguments que s�utilitzen per produir discursos i legitimar polítiques d�acomodació (polítiques de gestió d�aquest procés) són bàsics. I aquí estem més sovint atrapats per la immediatesa que no per la responsabilitat històrica. Així, es produeixen arguments que en defensa de l�Estat, de la seguretat o del benestar dels ciutadans i la seva identitat nacional, van, en el fons, contra el procés d�integració. (Aquest argument populista, de moment, no té tant el discurs identitari com bandera, sinó el del benestar de les persones). Igualment, a l�altra banda, l�òptica d�alguns discursos sobre immigració pequen d�obviar la població autòctona i això és font de rebuig.

Per combatre aquests populisme de manera eficaç, a més de discursos alternatius responsables i de qualitat, calen recursos. Així és bàsic reforçar l�estat del Benestar, perquè és el terreny on es fonamenten els populismes que porten a xenofòbia i al racisme. Però és igualment bàsic reforçar la identitat, no per imposar-la sinó per garantir que pugui ser compartida en els espais públics.

Aquests dos reforços, però no s�han de fer per resistencialisme o per donar la raó als populismes, sinó per treure-los els arguments. S�han de reforçar amb l�objectiu d�integrar i acomodar aquesta multiculturalitat, tot garantint la pervivència, tant de l�Estat del Benestar com de la Identitat i sobretot, assegurant el paper d�ambdós eixos com a garantia de cohesió social.

Un nou eix a Europa?

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 06 Jul 2005 00:07:00 GMT

Miquel Calsina

Algú ha dit que la crisi actual d�Europa es resumeix en tres grans qüestions pendents: la Unió Europea s�ha quedat sense Constitució i sense pressupostos i, a més, no té lideratges prou forts i prou sòlids per a superar la cruïlla en la que ens trobem.

Potser és una diagnosi excessivament simplista però defineix de manera esquemàtica les grans mancances i les grans qüestions a resoldre per a superar un impàs històric en el procés de construcció d�una autèntica unió política i que impedeixen dibuixar, avui, un projecte de futur atractiu, compartit amb il·lusió i sense fissures.

El non de França i el nee d�Holanda d�una banda �dos dels membres fundadors-, així com el naufragi del darrer Consell Europeu i la incapacitat dels líders europeus per a consensuar les perspectives financeres pel període 2007-2013, han fet estendre la percepció �ja existent d�un temps ençà- que l�eix Chirac-Schröeder i la idea d�Europa que patrocinen ja no és possible, està esgotat. En aquest context i després de la topada entre Tony Blair i l�eix franco-alemany a l�entorn del �xec britànic� i de la política agrària comuna (PAC), sembla que alguns dels missatges del premier �inclosa la seva referència explícita a la manca de lideratge polític davant del Parlament Europeu el 23 de juny passat-, comencen a quallar. L�amenaça de Blair de vetar el pressupost si s�intenta reduir el �xec britànic� sense retallar paral·lelament la política agrària comuna, comença a tenir simpatitzants estratègicament importants. A Alemanya, la candidata democristiana Angela Merkel recolza el president de torn de la UE. Si bé la bona sintonia entre el peter pan de la política britànica i l�anomenada iron frau de la política alemanya és evident, també ho comença a ser l�objectiu de fons de Blair: convertir-se, a mig termini, en el nucli d�un nou eix de poder a la UE. El seu propòsit seria -ara que Jacques Chirac i Gerhard Scröder �preparen� la seva sortida-, fomentar la substitució de l�eix París-Berlín, per un nou motor centrat en la unió de Londres amb els previsiblement futurs governs de França i Alemanya. ¿Seria capaç un futurible eix Blair-Merkel-Sarkozy de liderar la superaració de l�actual cruïlla europea?. Potser ho veurem, o potser no.

Referendum a França: la tercera volta de les eleccions presidencials.

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 08 Jun 2005 00:06:00 GMT

Joaquim Colominas

Des de l�inici de la Va República, a França hi ha hagut una tendència a convertir els referendums en plebiscits sobre l�acció política dels governants. I, en aquesta linia, la convocatòria de diumenge era esperada per molts ciutadans francesos per passar-li factura al President Jacques Chirac.

Recordem que a les darreres eleccions presidencials del mes d�abril del 2002, van passar a la segona volta Jacques Chirac, el candidat de la UMP i, sorprenentment, Jean-Marie Le Pen, el candidat del neofeixista Front Nacional, suposant un dalt-abaix per a la política francesa, a l�obtenir més vots que Lionel Jospin, candidat del Partit Socialista i fins aleshores Primer ministre. �Més val votar a un lladre que a un violador�, deia una pancarta pocs dies abans de la decisiva segona volta. I els electors de l�esquerra de la UMP van haver de votar Chirac, amb el nas tapat. Certament, Chirac va obtenir el suport de tots els partits des del RPR fins al PC i als partits troskistes, guanyant pel 80% dels vots. Però es va donar la paradoxa que va ser el President més votat i el més afeblit de tots els de la Cinquena República. Després de dos anys de govern, amb un balanç clarament insatisfactori, demanar un altre vot a favor de les tesis de Chirac era demanar molt per l�electorat que se situa a l�esquerra de la direcció del PS. El vot del no era un vot de càstig, un vot de protesta respecte la política governamental dirigida pel tandem Chirac-Raffarin.

Però hi havia dos altres grans motius dels votants del NO. Per un costat, la crisi econòmica, la por davant un futur incert, fruit d�un augment de deslocalitzacions d�indústries franceses que busquen mà d�obra més barata a altres països. I, per tant, per evitar-ho, l�haver de treballar més hores per mantenir el sou, perdent garanties socials. I per altre costat, la por a perdre la pròpia identitat, la por a que França perdi pes a la nova Europa després de l�ampliació als països de l�est, la por a que Turquia entri a formar part de la UE. El resultat, amb el 55% dels vots a favor del NO, no per esperat ha deixat de causar un fort impacte a França i al conjunt de la UE. Ha estat el sí dels instal·lats contra el no dels antisistema, dels desafavorits, dels que tenen por davant de la incertesa del futur. No, com expressió del malestar de moltes persones amb la política. Crisi és el mot d�ordre. Crisi a França, que traspassa al conjunt de la UE. Crisi de la política. Crisi a la majoria del centredreta de la UMP. Crisi en el centreesquerra del PS. Crisi de conseqüències imprevisibles. França pot esperar fins a les properes eleccions del 2007 per prendre decisions fortes? Chirac pot continuar com a President de la República després d�aquest contundent vot de càstig? L�elecció del fidel Phillipe de Villepin com a Primer ministre servirà d�alguna cosa en aquest sentit? Qué passarà en un PS tan fracturat? Hollande ha perdut tota autoritat per a continuar dirigint-lo. La defensa del no de Laurent Fabius el capacita per a liderar el país? O aquesta desfeta representarà el retorn de Lionnel Jospin? Molts interrogants a ressoldre en un afeblit país, puntal fins ara de la construcció europea.

Nou Estatut, nova oportunitat

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 11 May 2005 00:05:00 GMT

Antoni Vives
Director

Tot aprofitant que la Fundació Ramon Trias Fargas ha desenvolupat unes jornades sobre l�estatut vigent i el projecte de nou estatut que s�està discutint (�Estatut: l�horitzó i l�experiència�, a la seu de l�Institut d�Estudis Autonòmics) és bo, em sembla, tenir presents alguns elements que ajuden a comprendre la situació actual.

En primer lloc cal tenir molt presents les circumstàncies sota les que es discutí l�Estatut vigent. Els anys immediatament posteriors a la mort del General Franco van estar marcats per una Transició que incorporà a la democràcia incipient el cos de polítics i juristes de l�antic règim. Això va minvar moltes de les possibilitats de canvi d�estructures que la fi de la dictadura havia de portar. Cal tenir present, a més, que les condicions en les que es va discutir el projecte d�Estatut de Sau no eren les més adients: minoria de les forces polítiques nacionalistes, pressa per a l�aprovació, inexistència de tradició jurídica nacional catalana... Tot plegat ens va dur a un Estatut que més aviat ajudava a sortir de l�atzucac, però que no garantia una reconstrucció sòlida del nostre país.

Immediatament després l�Estat va posar en funcionament el rodet jurídico-administratiu per tal d�engegar dues dinàmiques: sota la confusió de nacionalitats i regions es va aprofundir en el procés de regionalització de l�Estat, però es va garantir el fracàs del reconeixement de les nacions que, fora de la castellana, són dins de l�Estat Espanyol. Per una altra banda la trama de lleis de bases, reglaments, lleis orgàniques d�harmonització, sentències del Tribunal Constitucional i poders mediàtics, van anar limitant el joc que el moment constitucional semblava permetre.

Els anys han anat passant i Catalunya ha reaccionat davant d�una situació d�asfíxia financera que duu indefectiblement a l�asfíxia política. Alguns hem anomenat a aquesta situació el principi del final de la colonització sorda a la que Catalunya ha estat sotmesa durant el darrer període democràtic espanyol del segle XX. Ara gairebé la totalitat de representants del poble de Catalunya, fins i tot els representants socials, reconeixen que la situació és del tot insostenible. Catalunya necessita redefinir la seva relació amb Espanya. Aquesta és l�oportunitat que se�ns ofereix. No tenim per tant un problema de conjuntura, sinó de concepte, de saber com volem seguir sent, que vol dir seguir garantint el futur de les generacions de catalans que han de venir. Per això és tan important l�ambició, les ganes que el Nou Estatut sigui un pas qualitatiu cap endavant de debò i, sobretot, que tots els agents que hi estiguin implicats ho facin amb sentit de país.

Blair: Terceres i últimes

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 29 Apr 2005 00:04:00 GMT

Miquel Calsina

El proper 5 de maig, Toni Blair afronta les seves terceres eleccions consecutives �les darreres, ha dit- com a líder del nou laborisme al Regne Unit. Algú ha definit el fenomen Blair com una història d�amor que s�apaga. Un idil�li sorgit el 1997 entre un líder jove, carismàtic, amb una pàtina de renovació ètica i política, i un electorat britànic àvid de nous discursos i de noves veus en plena fase terminal del tardothatcherisme. En aquelles primeres eleccions Blair es va presentar amb un programa ambiciós que pretenia convertir el Labour en el partit natural �central- del país, reformar els serveis públics, regenerar la vida política i potenciar una tercera via que incorporés un sentit de compassió i una major justícia social a les polítiques neoliberals del període anterior. Un programa i un discurs avalat i sustentat en el pensament de figures de prestigi, com el que fou director de la London School of Economics, el sociòleg Anthony Giddens, i en el que van voler emmirallar-se altres partits polítics d�arreu d�Europa.

La bona sinèrgia del líder laborista amb una bona part de les classes mitges i populars del Regne Unit, ha donat un bon resultat a Blair, que ha aconseguit dues majories consecutives gairebé històriques: 419 diputats (de 659) el 1997 i 412 a les eleccions de 2001. Però aquesta vegada les coses no seran tant fàcils per al premier, que ha de fer front al desencís de l�ala esquerra del laborisme; a la gestió d�una successió gens fàcil al si del Labour, que ha de donar el relleu a Gordon Brown, actual ministre de finances; a sonades fugues de dirigents històrics del seu partit �com Brian Sedgemore- cap a les files dels liberal demòcrates en plena campanya; a una minva important en la seva capacitat de seducció i, sobretot, a la pèrdua de confiança d�una part de la ciutadania britànica que s�ha sentit enganyada per la inconsistència dels arguments emprats a l�hora justificar la participació activa del Regne Unit en la guerra d�Iraq. La credibilitat de Blair ha quedat greument danyada pel que els seus detractors qualifiquen directament de �mentides sobre la guerra�. Tanmateix la majoria d�enquestes -amb alguna excepció que ha arribat a disparat l�alarma entre els estrategs de la campanya laborista�, segueixen donant una còmoda victòria a Blair. Hi ha diversos factors que juguen a favor a seu: un programa polític �Manifesto- que, amb l�eslògan �Cap endavant, no cap endarrere�, aposta per una economia forta i grans inversions en els serveis públics; un Partit Conservador estancat electoralment i molt ancorat a la dreta, amb un programa basat en més policia, hospitals nets, menys impostos i un major control de la immigració; i una alternativa real i en pendent ascendent: el Partit Liberal-Demòcrata de Charles Kennedy que, si bé podria passar per hereu directe de la quinta essència d�una autèntica tercera via, no disposa del glamour de Blair ni compta amb un sistema electoral que faciliti precisament el trencament del tradicional bipartidisme del Regne Unit. Ara bé, el que és difícil no és necessàriament impossible: caldrà veure fins on arriba el desencantament dels electors amb el laborisme i el poc entusiasme que generen els conservadors.

Presentació de BCN_LDN 2020

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 12 Nov 2007 00:11:00 GMT

Presentació del nou llibre d'Antoni Vives

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 29 Oct 2007 00:10:00 GMT

La presentació del llibre, que tindrà lloc a l'auditori de la Fundació Antoni Tàpies, comptarà amb la participació d'Artur Mas, secretari general de CDC, el sociòleg Salvador Cardús i l'editor Isidor Cònsul.

LISMI 25 Anys Llei Trias Fargas

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 22 Oct 2007 00:10:00 GMT

Presentació del llibre

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 20 Sep 2007 00:09:00 GMT

Presentació de BCN_LDN 2020

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 18 Jul 2007 00:07:00 GMT

L'estudi elaborat a partir de les contribucions de diferents experts, explora les maneres de fer ciutat i la política urbana que Londres i Barcelona han desenvolupat en les darreres dècades, i proposa noves solucions basades en la creativitat, la innovació i la imaginació necessàries per abordar el futur d'ambdues ciutats.

Les eleccions municipals de 2007 (II)

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 20 Jun 2007 00:06:00 GMT

Les eleccions municipals de 2007 (I)

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 12 Jun 2007 00:06:00 GMT

Les eleccions presidencials franceses de 2007 (II)

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 08 May 2007 00:05:00 GMT

El valor de la Paraula: Paul Preston

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Fri, 20 Apr 2007 00:04:00 GMT

Les eleccions presidencials franceses de 2007 (I)

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 19 Apr 2007 00:04:00 GMT

�El liberalisme avui�, a debat en una jornada

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 03 Nov 2005 00:11:00 GMT

�El liberalisme, avui� és el títol del seminari que organitzen conjuntament la Fundació Llibertat i Democràcia i la Fundació Ramon Trias Fargas, el proper dijous 3 de novembre de 2005, a Barcelona. El seminari consistirà en dues taules rodones. A la primera es parlarà del �Passat, present i futur del liberalisme�, i hi intervindran Norbert Bilbeny, Josep Ma Colomer i Josep Soler. A la segona es debatrà al voltant de �La perspectiva liberal en els mitjans de comunicació� i hi participaran Joan Oliver, Francesc-Marc Àlvaro, Martí Anglada i Vicenç Villatoro. Quines són les propostes liberals avui a Catalunya; els orígens del liberalisme i la distinció entre liberals conservadors i progressistes; liberalisme i fet nacional; la visió de la societat i la perspectiva internacional... són algunes de les qüestions al voltant de les quals reflexionaran els diversos ponents. La presentació del seminari anirà a càrrec de Carles A. Gasòliba i Antoni Vives. La cloenda servirà per fer l�acte de lliurament del Memòrial Ramon Trias Fargas 2005, que anualment atorga la Fundació Llibertat i Democràcia. Enguany el reconeixement és per a Annemie Neyts-Uttebroeck, presidenta del Partit Liberal i Demòcrata Europeu i expresidenta de la Internacional Liberal. Aquest acte comptarà amb la participació d�Artur Mas, secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya.

Les eleccions dibuixen un futur incert per a Alemanya i Europa

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 20 Sep 2005 00:09:00 GMT

Klaus-Jürgen Nagel (profesor de ciència política a la UPF), Valentí Popescu (excorresponsal de La Vanguardia a Bonn) i Leo Wieland (periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung), van participar en la taula rodona �Les eleccions a Alemanya. Les conseqüències per al futur de la Unió Europea� que, organitzada per la Fundació, va tenir lloc a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, el dimarts 20 de setembre. Els ponents varen coincidir en diversos moments de la seva anàlisi. Així, pel que fa a la situació política i social a Alemanya, van explicar els resultats electorals per una combinació de diversos factors, principalment: la poca claredat programàtica dels principals partits polítics i la por ciutadana a una retallada de l�Estat del Benestar que es considera inevitable. Pel que fa a la nova situació parlamentària, van coincidir en què les aliances són diverses i les possibilitats molt obertes, atesos uns resultats en què l�únic partit que reforça la seva posició és el dels liberals. Respecte a les repercussions en la política europea, Nagel, Popescu i Wieland van coincidir en dir que aquestes serien inevitables ja que �aprofundir i ampliar alhora no sembla possible�. Segons el diagnòstic dels ponents, a Europa se li poden complicar tant el finançament, com el procés d�integració. Referit a això últim, es varen expressar discrepàncies respecte al possible ingrés de Turquia a la UE. En qualsevol cas -van afirmar- tant els resultats de eleccions alemanyes com el recent referèndum francès, confirmen el perfil d�una Europa debilitada davant dels EUA. I van apuntar una última reflexió: amb la possible desaparició de la primera línia tant de Schröder com de Chirac, l�aliança que el president espanyol, Zapatero, mantenia amb ambdós, es veurà possiblement debilitada. En referència justament a Espanya i a la seva política exterior, Leo Wieland no es va estar de remarcar que, a l�igual que Alemanya amb Schröder, amb Zapatero l�Estat Espanyol ha perdut molt perfil internacional. El director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona Josep Coll, i el president de la Fundació Ramon Trias Fargas, Vicenç Villatoro, van presentar aquest l�acte al qual varen assistir un centenar de persones.

Les eleccions alemanyes i les conseqüències per a la UE

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 20 Sep 2005 00:09:00 GMT

�Les eleccions a Alemanya. Les conseqüències per al futur de la Unió Europea� és el títol de la taula rodona, organitzada per la Fundació Ramon Trias Fargas, que reunirà Klaus-Jürgen Nagel (profesor de ciencia política a la UPF), Valentí Popescu (excorresponsal de La Vanguardia a Bonn) i Leo Wieland (periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung), a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, el proper dimarts, 20 de setembre de 2005. El director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona Josep Coll, i el president de la Fundació Ramon Trias Fargas, Vicenç Villatoro, presentaran l�acte. Els ponents analitzaran els resultats de les eleccions alemanyes que tindran lloc el diumenge 18 de setembre de 2005 i en què l�avantatge inicial que les enquestes donaven a la CDU d�Angela Merkel, sembla que s�ha vist reduït a mesura que s�acosta la data electoral per Gerhard Schröder i el SPD. Els continguts més destacats dels programes electorals, els perquès dels resultats, la situació econòmica -la pitjor des de la Segona Guerra Mundial- i social a Alemanya i, sobretot, l�impacte que la legislatura pugui tenir en la construcció europea, seran alguns de les qüestions analitzades a la taula rodona.

El nacionalisme condicionarà l�estil de govern de Galícia

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Thu, 07 Jul 2005 00:07:00 GMT

Francisco Jorquera Caselas (Coordinador Executiu del Bloque Nacionalista Galego), ha remarcat que el futur accés del BNG al govern de Galícia serà la garantia d�un nou estil, i què el component nacionalista donarà un perfil propi al nou govern de la Xunta. Ha posat com a exemples la TeIevisió Autonòmica, en el sentit que hauria de ser més plural i tenir un enfoc més nacional o la posada en marxa d�una decidida política de normalització lingüística. Igualment ha manifestat com una de les seves prioritats l�elaboració d�un nou Estatut que reconegui el caràcter nacional de Galicia. Jorquera també ha analitzat les eleccions del 19 de juny i ha remarcat com els dos grans partits estatals -PSOE i PP-, es van plantejar i enfocar el procés electoral gallec, més com unes primàries espanyoles que no com unes eleccions autonòmiques. En aquesta mateixa línia, Xosé Manoel Núñez Seixas (Professor d�Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela), en la seva anàlisi dels resultats electorals, ha considerat un factor clau del resultat el cada vegada més gran cansament respecte a la figura política de Manuel Fraga, i ha valorat l�ascens del PSdG com a resultat, encara, de l�anomenat "efecte Zapatero". El Vicesecretari General de Relacions Institucionals de CDC i Portaveu del Grup Parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, Felip Puig, en la seva presentació, ha volgut fer palès l�interès amb que Catalunya ha seguit les eleccions gallegues i ha refermat el compromís de col·laboració de CDC amb el BNG.

Debat i col·loqui sobre Galícia després de Fraga

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 06 Jul 2005 00:07:00 GMT

Aquest dijous, 7 de juliol, a les 19:30 hores, a la seva seu, la Fundació Ramon Trias Fargas ha organitzat un debat sobre �Galícia després de Fraga: Anàlisi de les eleccions del 19 de juny del 2005�. Hi participaran Francisco Jorquera Caselas (Coordinador Executiu del Bloque Nacionalista Galego) i Xosé Manoel Núñez Seixas (Professor d�Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela). El Vicesecretari General de Relacions Institucionals de CDC i Portaveu del Grup Parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, Felip Puig, en farà la presentació.

Diversos experts reclamen per a Catalunya competències en immigració

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Tue, 28 Jun 2005 00:06:00 GMT

En la Jornada "Immigració i Autogovern", organitzada per la UPF i la FRTF que ha tingut lloc al llarg del dilluns 27 de juny, s�han debatut el marc institucional i legal, les polítiques públiques i els discursos polítics que, vinculant el fet migratori i les respectives realitats nacionals, es produeixen tant al Quebec com a Flandes i Catalunya. Els casos del Quebec i Flandes, amb la participació de prestigiosos teòrics com Alain G. Gagnon (Universitat del Quebec a Montreal), Micheline Labelle (Centre de Recherche sur l'Immigration, l'Ethnicité et la Citoyenneté) i François Rocher (Universitat de Carleton), Hassan Boussetta (Universitat de Lieja) i Patrick Loobuyck (Universitat de Gant), han estat analitzats des d�una perspectiva comparada. Se n�ha destacat la recerca d�una cultura pública comú que articuli els reptes que plantegen tant la immigració com l�autogovern de nacions minoritàries i les dades i reflexions aportades han servit de base per al posterior debat sobre el cas de Catalunya. Així, Ferran Requejo ha defensat la necessitat de buscar aliances objectives entre immigració i nacions minoritàries; el repte d�articular millor la complexitat i l�objectiu que les nacions minoritàries tinguin competències pròpies i siguin rellevants a l�hora de decidir les polítiques de l�Estat sobre immigració. Àngel Castiñeira ha defensat el model d�integració (davant d�altres com marginació, assimilació o separació) com a millor via per a l�acomodació de la immigració i ha explicat com amb una lectura generosa del marc institucional, seria factible per a Catalunya: establir conjuntament amb l�Estat el contingent anual d�immigrants; desenvolupar criteris i programes propis d�integració; establir oficines d�immigració a l�estranger o participar en les estatals, o exercir el dret de veto sobre la selecció dels immigrants destinats al propi territori, entre d�altres coses.

Ricard Zapata, per la seva banda ha insistit en la necessitat de construir una filosofia de la immigració a Catalunya, vinculant el debat de la immigració i el debat sobre el projecte nacionalista, i ha explicat com la qüestió de la immigració destapa els dèficits d�autogovern, competències i reconeixement de Catalunya. Igualment, ha marcat com a prioritàries les polítiques lingüístiques, educatives i de treball i, ha fet algunes propostes institucionals com la creació d�una Conselleria per poder negociar amb força amb l�Estat i d�un Institut Català de la Ciutadania i la Immigració. Tant la reclamació de competències en immigració, com la necessitat d�un enfocament català de la immigració han estat reflexions coincidents entre els ponents. L�última taula rodona de la jornada ha reunit els representants de totes les forces parlamentàries en la Comissió Permanent d�Immigració del Parlament. Barcelona, 27 de juny de 2005

La immigració en Estats plurinacionals: El cas de Catalunya en perspectiva

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 27 Jun 2005 00:06:00 GMT

Jordi Manent i Jordi Cassasas presenten els llibres del 8è Premi Fundació Ramon Trias Fargas

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 22 Jun 2005 00:06:00 GMT

L�obra sobre l�exili de Pompeu Fabra �amb pròleg d�Heribert Barrera- examina de manera exhaustiva una etapa fins ara poc estudiada de la vida del Mestre. A partir d�informació dispersa en diverses biografies i, sobretot, de molt material nou, l�autor dóna a conèixer episodis inèdits de la seva vida, tant pública com familiar, entre 1939 i 1948. Alhora, el llibre ofereix un panorama general d�aquell moment històric i d�un context sense el qual no s�entén la vida de Fabra, així com el mateix context tampoc es podria entendre sense el paper que hi va desenvolupar el Mestre. L�autor, Jordi Manent, ha destacat la gran dignitat de Fabra i ha explicat com �era un referent indiscutit, un emblema� i una figura fonamental per als exiliats catalans; una persona escoltada i respectada per tothom i que no va deixar de treballar mai en nous projectes. En aquest sentit l�autor desvetlla treballs com el d�una gramàtica romanesa avui desapareguda o el projecte d�un diccionari francès-català. L�assaig sobre les identitats, per la seva banda, reflexiona sobre la necessitat que el nacionalisme esdevingui un component essencial de l�acció política moderna. I explica el procés nacional que s�ha seguit a l�espai català des d�una perspectiva geopolítica i comparada, però incorporant la novetat de fer-ho també des d�una òptica Mediterrània. Per Casassas la problemàtica mediterrània ha marcat l�evolució dels nacionalismes que són en aquest espai. L�autor també ha defensat l�existència de determinats elements de fons en l�evolució d�aquestes nacions que van més enllà de conjuntures. En aquest sentit, ha posat com a exemple que la dinàmica política els darrers dos anys a Catalunya no canvia res de fons, ja que �fets que marquin la vida política i nacional més enllà de un lustre, n�hi ha molt pocs�. El director d�Edicions Proa, Isidor Cònsul, i el director de la Fundació, Antoni Vives, han destacat l�encert de premiar alhora una obra memorialística i una d�assaig, ja que ambdós tipus d�obres han estat en les edicions anteriors i de manera alternativa les premiades. Igualment han reivindicat el valor que coincidissin ex aequo un treball sobre el passat i un sobre el futur de Catalunya. Els treballs premiats en anteriors edicions eren obres d�autors com Paco Candel, Àngel Castiñeira, Joan Colomines, Montserrat Guibernau, Albert Malaret, Albert Manent, Jordi Porta, Ferran Requejo o Joan Triadú. El premi d�assaig Fundació Ramon Trias Fargas el convoquen conjuntament la Fundació i Enciclopèdia Catalana

Jordi Manent i Jordi Casassas presenten els seus llibres en roda de premsa

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Wed, 22 Jun 2005 00:06:00 GMT

�Catalunya i Espanya poden acabar pagant el no francès�

fundacio@fundaciotriasfargas.org — Mon, 30 May 2005 00:05:00 GMT

La tesi sobre l�impacte que l�afebliment de l�eix franco-alemany pot passar factura a Espanya, ha estat defensada per Rafael Jorba, en el context de la taula rodona: �Europa, l�endemà del referèndum francès� que ha organitzat aquest 30 de maig, la Fundació Ramon Trias Fargas. Jorba ha considerat que el resultat ha produït una doble fractura. Una primera fractura interna, a França: territorial i generacional, entre votants del sí i del no. I una fractura Europea, amb l�afebliment del motor franco-alemany -al qual s�havia aproximat Zapatero- i que ara pot derivar cap a la defensa de posicions menys generoses amb el procés de construcció europea i més d�acord amb els seus interessos, tant en termes socials i econòmics com de sobirania. Josep Coll, per la seva banda, ha titllat d�inadequat i d�error estratègic un referèndum en què els electors han votat en un ambient de voluntat de canvi i malestar envers els polítics que els governen. I ha valorat com a més negatives les conseqüències que el no pot tenir per a França, que no pas per a Europa. Per la seva part, tan Llimona com Vives, han animat a superar aquest moment, afirmant que històricament Europa ja ha patit d�altres entrebancs i que cal esperar a la finalització del procés de ratificació de tots els Estats membres per fer-ne un balanç més aproximat i definitiu.